Al segle XV la major part dels habitants de la Marina Baixa eren de religió musulmana. Pocs pobles estaven habitats només per cristians: La Vila Joiosa, Benidorm i Bellaguarda (actual Altea). A Callosa d’En Sarrià la majoria eren cristians però convivien amb algunes famílies musulmanes. La resta de localitats de la comarca eren aclaparadorament de religió musulmana.
Arran la conquesta del segle XIII se’ls va permetre viure a les seues propietats i conservar la seua forma de vida tradicional. Vivien de l’agricultura i tenien un conreu que ens resulta curiós, el del raïm, donat que l’Alcorà els prohibia el consum del vi. Malgrat això el produïen per transformar-lo en vinagre, encara que no tot, donades les moltes vegades que les autoritats islàmiques recordaven que estava prohibit beure-l…
També elaboraven panses, molt preuades a tot el Regne de València i exportades fins i tot al d’Aragó. Es denominaven panses de Polop, “pansa de Polop bona et receptibili” encara que estigueren fetes en totes les localitats musulmanes de la Marina, com ara els nombrosos poblets de la vall de Guadalest. S’exportaven per mar i ens consta que es va fer diverses vegades pel port de Benidorm que estava exempt d’impostos per privilegi de la seua Carta de Poblament de 1325.
Un d’aquests casos el trobem a un document del 23 de març de 1446 i resulta interessant perquè coneixem molt poc la vida dels nostres avantpassats del Benidorm medieval. L’esmentat escrit ens assabenta que el mercader valencià Gabriel Palau va acudir al “port i carregador del mar” de Benidorm. Li acompanyava Ramon Avellà, veí de Penàguila i procurador del noble senyor Hug de Cardona. Ambdós se sentien perjudicats i acudiren al batle de Benidorm Anthoni Rajadre per protestar davant d’ell per ser una persona amb jurisdicció. A més cridaren al veí de Benidorm Lluís Madriç com testimoni imparcial.
Es queixaven de Joan Eximeno, patró del vaixell “Sent Johan” i del “donzells” valencians Francesc Mascarós i Lluís Johan que eren els propietaris de l’esmentat vaixell, un “balener”. Convé aclarir que a l’Edat Mitjana els “baleners” no es dedicaven a la captura de balenes. El nom obeïa a què per la seua forma allargada semblaven un cetaci. S’utilitzaven per al comerç i el cors.
Els dos damnificats indicaven que havien anat a Benidorm per a carregar en el “Sent Joan” 400 quinters de panses de Polop i altres mercaderies que els “donzells” valencians s’havien compromés a comprar mitjançant document firmat davant notari que mostraven al batle. Notificaren al patró del «Sent Johan» que portarien les panses al carregador de Benidorm. Per raons que no s’especifiquen el patró no va voler esperar ni carregar les panses i altres mercaderies, ans bé manà “levar ànquores e ormeig” i es va dirigir cap a Alacant “ab molta còlera e iniquitat”.
Es va banyar una part de la càrrega que estava guardada en una “baraqua” (barraca) del carregador i “és en punt de perdre’s en culpa del dit patró”. Ramon Avellà y Gabriel Palau esperaren huit dies en Benidorm, indicaren que havien rebut un dany i reclamaven que totes les despeses foren a costa dels propietaris i el patró del “balener” i que quedara constància escrita del fet “requerint de les dites coses carta pública”. Como testimonis signaren Francés Malonda, encarregat de l’hostal de Benidorm, i Anthoni Vilar, mercader de la Vila Joiosa.
Desconeguem com es va resoldre la reclamació. Dos anys més tard Benidorm va rebre un atac de corsaris nord-africans. S’emportaren a tots els seus habitants, un total de deu famílies i segons la documentació «restava desert». La majoria tornà pagant un rescat i intentaren refer la seua vida a Benidorm. Va resultar molt difícil perquè al cap de dos anys els nord-africans els tornaren a fer captius. Tornaren a pagar i alguns, sis famílies, van regressar a Benidorm. No sabem que passà amb les quatre famílies que no tornaren.
Tenim poques dades de la vida quotidiana dels habitants del Benidorm medieval. Aquest document ens indica el nom de tres dels seus ciutadans i com era el port de Benidorm: una barraca en l’arena per custodiar les mercaderies que s’haurien d’embarcar. Els vaixells fondejaven prop del carregador i embarcaven o desembarcaven les mercaderies amb bots de rem.
L’esmentat document el va publicar Frederic APARISI ROMERO a la seua obra “Hug de Cardona: Col·lecció diplomàtica (1407-1482)”, Universitat de València, any 2011.
